ESCOLA TABOR
Llegenda
perpetuenca: l’Estela Ibèrica
Hi havia una
vegada fa molts i molts anys a la vila de Santa Perpètua un home que es deia Sr Soldevila. Aquest senyor tenia
una finca molt gran on ara podem trobar la granja que té el seu mateix nom:
Granja Soldevila.
Un matí de
diumenge, com cada dia , el senyor Soldevila es va llevar amb tranquil·litat i
se’n va anar al saló a esmorzar amb la seva dona Claudia i els seus fills. En
Jaume, el seu criat, els va servir l’àpat i tots van començar a menjar. Així es com ho volia el senyor.
Tot mesurat i
sota control. Un cop van acabar d’esmorzar, el senyor Soldevila se’n va anar a
treballar, ”aquell dia seria mogut”, va pensar.
Com ja us podeu
imaginar el Sr. Soldevila era un home de rutines diàries, cada dia de la
setmana feia el mateix, sense canviar absolutament res. No li agradaven els
canvis ni les sorpreses. Cada dia després de l’esmorzar al senyor li agradava
donar-se una passejada fins a dalt de tot de la seva finca, dalt d’un turonet,
des d’on assegut a una gran pedra podia
veure tota la seva finca i com treballaven les seves terres.
Aquell dia en arribar al pis de baix dues persones
l’esperaven a la portalada de la gran masia.
- Bon dia senyor
Soldevila, vam rebre la teva trucada però estàvem molt enfeinats i no hem pogut
venir abans.
- Ja ho veig -va
dir el senyor- des del dijous que els espero. Acompanyin-me a veure l’objecte
en qüestió.
Els tres homes es
van dirigir cap al turó que visitava cada dia l’amo. Els va assenyalar la gran pedra. La pedra
tenia alguna cosa especial no era una roca qualsevol, tenia alguna cosa estranya.
Era rectangular i
s’hi podia seure molt bé. El senyor Soldevila sempre havia pensat que amagava
algun secret, però de fet només era una sensació.
Feia uns dies el
senyor havia decidit que la volia transportar fins al seu jardí per poder gaudir
de la pedra amb tota la família i tenir-la més a prop.
- Està segur que
només vol moure aquesta pedra de lloc? Va dir un
dels dos homes -Per això tanta pressa?
La podien haver
mogut els seus treballadors, no calia avisar al gremi de paletes per això.
- Si els he
avisat és perquè vull que no es faci malbé quan sigui transportada. M’agradaria
que arribes sencera al meu jardí i confio amb vostès. Quan acabin la feina
m’agradaria que m’avisessin, estaré al meu despatx.
El senyor Soldevila va arribar al despatx, va
consultar la seva agenda i va veure que tenia una visita programada per aquell
matí.
El van avisar que un home ja l’estava esperant i el va fer entrar per poder començar la reunió de seguida.
- Bon dia senyor Soldevila, si no recordo malament va trucar-me per fer la compra d'uns……
- Tranquil·litzi’s, vol alguna cosa per prendre abans que parlem de llibres?
No vindria pas malament un cafè.
En Mateu i en Joan van entrar a la casa escopetejats. Es creuaren amb en Jaume, que portava una safata de cafès i entraren ràpidament al despatx. Allà es trobaven el llibreter i el senyor Soldevila.
- Ja han acabat?- va preguntar el senyor Soldevila
- No exactament però……
- Doncs si no han acabat per què estan aquí plantats?
- Hauria de veure-ho vostè mateix.
El van avisar que un home ja l’estava esperant i el va fer entrar per poder començar la reunió de seguida.
- Bon dia senyor Soldevila, si no recordo malament va trucar-me per fer la compra d'uns……
- Tranquil·litzi’s, vol alguna cosa per prendre abans que parlem de llibres?
No vindria pas malament un cafè.
En Mateu i en Joan van entrar a la casa escopetejats. Es creuaren amb en Jaume, que portava una safata de cafès i entraren ràpidament al despatx. Allà es trobaven el llibreter i el senyor Soldevila.
- Ja han acabat?- va preguntar el senyor Soldevila
- No exactament però……
- Doncs si no han acabat per què estan aquí plantats?
- Hauria de veure-ho vostè mateix.
Van deixar a mitges la reunió i van anar tots cap a
dalt del turó a veure què passava amb la pedra del Sr. Soldevila, van anar tan ràpid
que ens un parell de minuts ja hi va ser. En arribar allà el Sr. Soldevila es
va quedar molt sobtat en descobrir el que la seva pedra preferida amagava. I és
que ell sempre va estar segur que era una pedra molt especial. Des d’aquell
moment van decidir posar la pedra a l’entrada de la finca en posició vertical i
es va convertir en un reclam per tots els vilatans de Santa Perpètua que van
començar a desfilar per veure la pedra màgica. El Senyor Soldevila estava molt orgullós
de tenir-la i poder veure-la cada dia.
La pedra era una joia. Tenia gravats clarament pertanyents als primers sistemes d'escriptura. Poc temps després aquest idioma es va catalogar com a iber i la pedra va passar a ser considerada patrimoni històric de Catalunya. Uns anys més tard es van dur a terme excavacions prop del lloc on estava situada la pedra i s'hi van trobar restes d'un poble iber. Actualment el turó on es va trobar la pedra es un institut públic que porta el nom d'IES Estela Ibèrica.
